Capítol 1


SI EM PUNXEN, NO EM TREUEN SANG

Aquesta història us l’explicaré jo, l’Àngels. La meva tieta, la Montse, ha intentat prendre’m el paper de protagonista per convertir-se ella en la narradora. I no. Això sí que no. Ens hem barallat una mica i, finalment, he estat jo la que ha pres el comandament —i l’ordinador— per començar a explicar la increïble aventura que ens ha succeït. Miraré de fer-ho tan bé com pugui, però em temo que hi haurà moments en què l’emoció serà tan intensa que hauré de fer veritables esforços per no xisclar...

Per on començo? Ah, sí! Potser que us posi en antecedents i us doni algunes dades que us aniran bé per saber de què parlo.

Segur que alguna vegada, passejant per la Rambla de Sabadell, haureu vist una font amb una estàtua al damunt que representa un noi. Bé, no només n’haureu vist una, perquè d’estàtues d’aquestes característiques n’hi ha dues, a la Rambla. Una és la font del Trinxeraire (que es troba a la cantonada amb el carrer de Gurrea) i l’altra és la font de la Granota (a la cantonada amb el carrer del Jardí). A mi sempre m’han agradat molt perquè és com si el noi de ferro colat que hi ha sobre cadascuna de les fonts fos tan amable que t’oferís aigua quan tens set. El de la font de la Granota porta un barret molt divertit i aixeca la cama com volent dir “que còmode que estic!”; el de la font del Trinxeraire té posat de murri i va descalç. M’han explicat que aquests dos nois van ser creats per un escultor que es deia Josep Campeny i Santamaria i que les estàtues són molt antigues, gairebé tenen cent anys cada una, perquè les van fer el 1919. Això sí, molt de temps després van necessitar alguna restauració per poder continuar resistint a sol i serena. És el que passa quan ets de ferro.

Ai, ara sí que he dit una paraula clau: restauració. Juga un paper important en tota aquesta història que us explicaré. I si l’acompanyeu amb la paraula estàtua, us surt una combinació inquietant: restauració d’estàtues. I encara hi ha una altra paraula important: tresor. I una més: enigma. Paro aquí, perquè no vull donar tantes pistes...

*****************************

Tot va començar fa unes setmanes, quan la meva tieta Montse va entrar a casa com si fos un huracà que toca terra després d’haver agafat embranzida dins del mar.

—Àngels! Àngels!! Àngels!!!

La tieta parla així, va afegint signes d’admiració a mesura que es va esverant tota sola.

—Avui me n’ha passat una cosa ben estranya!

Jo me la vaig mirar de reüll i vaig pensar que sí, que era cert: algú li havia venut un jersei horrible, amb tanta coloraina que semblava una macedònia passada per la batedora.

—Avui m’han explicat una història molt misteriosa...

De cop, vaig deixar el que estava fent (que, per dir la veritat, era badar amb uns vídeos del Youtube a l’ordinador). Quan sento la paraula misteri experimento una estranya mutació: els cabells se’m transformen en antenes de ràdio, els ulls gairebé em surten de les conques —sort de les ulleres, que aturen la fugida— i el nas se’m torna ben punxegut, com el d’un gos coniller. Faig una fila que ni jo mateixa no em reconec al mirall.

—Ah, sí? Un misteri? Explica, explica...

—Saps l’avi Miquel? Sí, nena, aquell senyor de la llar d’avis que mai volia parlar amb mi... Doncs avui, saps què?, m’ha vingut a trobar.

Ai, sí! Ja veus quin misteri! Em van venir ganes de tornar a l’ordinador i deixar-la plantada. Això era tot? Caram, que ja sé a què es dedica la tieta Montse! És ‘escoltadora’ a les llars de gent gran i ajuda avis i àvies a esplaiar-se explicant històries del passat. Així se senten acompanyats... Reconec que, al principi, em va costar entendre de què treballava, perquè mira que la feina aquesta és estranya. Però ara ja m’hi he acostumat.

—Tieta, i per això fas tanta comèdia? M’alegro que aquest senyor Miquel hagi parlat amb tu, però això no té cap misteri, que jo sàpiga.

—Però tu no t’imagines el que m’ha dit... Ui, no sé ni per on començar! Quins nervis!

La tieta Montse, que sap que, de gran, vull ser investigadora, troba de seguida la manera de fer-me picar l’ham. Va obrir la seva bossa de mà i en va extreure un objecte metàl·lic. Era una mena de cofret antic, com un joier en miniatura. Me’l va acostar tant al nas que vaig poder sentir l’olor d’antic que feia.

—Mira quina cosa tan bonica!

—Sí, tieta. Però no m’ho posis tan a prop que me l’acabaré menjant per berenar.

—Saps què és?

—Fins aquí hi arribo: un cofret antic.

—Excel·lent, senyora investigadora! —la tieta sempre em tira floretes per animar-me. És que m’estima molt.

—I?

—Doncs que el millor és dins. Obre’l.

Clic-clec! Vaig obrir el cofret i l’olor d’antic es va intensificar. Dins hi havia un paper plegat.

—El trec?

—Sí, i tant! Però vés amb compte! —va dir la tieta, amb cara de circumstàncies.

Vaig extreure el paper amb tanta delicadesa que vaig pensar que el dia que m’examini per investigadora de la policia segur que m’aproven quan vegin la traça que tinc.

—L’obro?

—Sí, i tant! Però que no es trenqui!

Bum-bum, bum-bum, bum-bum! El cor de la tieta bategava tan fort que fins i tot jo el sentia. N’hi havia per a tant?

—Mira! Què? Guapo, oi?

—Ostres, tieta! És ben estrany aquest paper antic! Hi ha unes lletres, unes quadrícules, unes línies i unes xifres. Sembla un sudoku del segle passat.

—T’equivoques, Àngels. És part d’un mapa... D’un mapa que condueix cap a un tresor ocult en algun lloc de la ciutat.

OUALAAAA! Vaig badar tant la boca que el meu dentista, que sempre es queixa que no li deixo espai per treballar, s’hauria pensat que es trobava davant la cova d’Alí Babà, oberta de bat a bat.
El que vaig esbrinar després us ho resumiré en unes quantes pinzellades, igual com fan a les pel·lícules quan et passen tot un seguit d’imatges encadenades i a ritme ràpid. És un truc que es fa servir per fer avançar l’acció sense entretenir-se en diàlegs ni descripcions pesades.

Vet aquí el que l’avi Miquel havia explicat a la tieta:

1) Que, de jove, havia treballat en la indústria del metall. I que, més endavant, s’havia fet restaurador d’estàtues.

2) Que un dia (fa molts anys), mentre restaurava una estàtua de ferro en forma de noi, havia trobat a l‘interior el cofret amb el pergamí. L’estàtua (que era buida per dins perquè si no hauria pesat dues tones) formava part d’una font de la ciutat de Sabadell.

3) Que després de mirar-se el pergamí havia arribat a la conclusió que es tractava d’una mena de mapa, però que estava incomplet. En faltava un tros.

4) Que va perdre el cofret i mai no va poder buscar el tros de mapa que faltava. Però que ara, després de buidar la casa per anar a la llar d’avis, el cofret havia tornat a aparèixer.

El cap em bullia com si estigués a 40 de febre i em venien al cap tot de preguntes: de quina estàtua es tractava? I com sabia que era part del mapa d’un tresor?

La tieta tenia les respostes.

—De l’estàtua no se’n recorda, perquè, de vegades, la memòria li falla.

—Doncs si que anem bé...

—Calla i observa bé el que hi diu!

Ho vaig fer. I aleshores ho vaig veure.

—Aquí hi diu: THESAURUM

—Sí, vol dir ‘tresor’ en llatí.

—I també hi diu... Uf, no ho entenc! Quina lletra més estranya.

—Hi diu: “OJ MOC SE EUQ AL ACSUB”.

—Ostres, el llatí sona fatal!

—És que aquest tros no és en llatí, Àngels. Pensa!

Vaig estar una bona estona rumiant. Allò no treia nas a res. “OJ MOC SE EUQ AL ACSUB”... Aleshores, em va venir com una mena d’il·luminació mental i la vaig dir a la tieta.

—Anem al lavabo!

—Caram, noia, quina urgència que t’ha agafat!

Estrebant la màniga del seu jersei de coloraines, la vaig arrossegar fins al mirall.

—Porta el paper! —li vaig dir, amb aquell to de manaire que em caracteritza.

I amb les mans tremoloses, vaig encarar el paper cap al mirall i vaig llegir:

“BUSCA LA QUE ÉS COM JO”

Si haguéssim estat dins d’una pel·lícula de misteri, en aquell moment s’hauria pogut sentir un efecte sonor de l’estil de: TATATAXAN!

—Tieta, si a aquest mapa li’n falta un tros, això vol dir que...

—Que en una altra banda hi ha el tros que el completa...

—I que es troba amagat...

—...en una estàtua...

—...que és igual...

—...que la que l’avi Miquel va restaurar...

—“BUSCA LA QUE ÉS COM JO”, diu. Oi que sóc genial?

—Sí, noia, et ve de família!

—I com la trobarem?

—Només sabem que era una estàtua d’un noi de ferro colat, situat dalt d’una font...

—Doncs a la Rambla n’hi ha una...

—No, n’hi ha dues!

—Ostres, és veritat!

RIIIIINNNNGGGGG! El so del timbre de la porta va interrompre el nostre intens diàleg. Vaig anar a obrir.

—Hola, Nil!

—Ei, què tal, Àngels! Tot bé? Sí? De debò? Segur? De veritat?

—Hola, Pol!

—Hmmmm....

Els meus veïns havien fet acte de presència. Són bessons idèntics pel que fa a l’aspecte físic, però amb uns caràcters totalment oposats. Els vam explicar tota la història de l’avi Miquel, del cofret i del tros de mapa.

—Per què no ens ajudeu a resoldre el misteri? —els vaig proposar jo.

—Ah, i tant! Sí! Compta amb nosaltres! —va respondre en Nil.

—Hmmmm.... —va dir en Pol.

—Excel·lent! —va afegir la tieta Montse. —Un equip de quatre es posa en marxa: buscarem l’estàtua que amaga el tros que ens falta de mapa del tresor.

—Cap a la Rambla falta gent! —vaig dir jo.

Però, aleshores, en Pol, que parla poc, però que sempre l’encerta, va deixar anar una frase que ens va descol·locar:

—Les de la Rambla no són pas les úniques fonts de Sabadell amb un noi de ferro al damunt. Jo en sé d’una altra...

Si em punxen, no em treuen sang...

Fi del 1r capítol